Fa uns des vaig decidir abandonar Twitter i fins ara no havia explicat perquè. Per explicar els motius que em van portar a donar-me de baixa em remeto a uns fragments d’un correu electrònic que vaig enviar a l’Esther, de Pedra Foguera, fa uns dies (l’he modificat una mica).

Sobre Twitter, trobo que es una molt bona font d’informació però també una gran font de distraccions. I això comporta grans problemes per una persona com jo, de tendència inquieta. Tinc la sensació que darrerament, des de fa molts mesos (poder diria anys) vinc dedicant massa temps a Internet. Si m’hi passo hores davant la pantalla és perquè m’agrada, però és que això m’està comportant deixar de fer altres coses que crec, ara per ara poden ser més importants. Per exemple, no recordo quan de temps fa que no llegeixo cap novel·la o vaig al teatre.

Abandono Twitter després de pensar-hi molt. Vull compartir amb vosaltres els motius pels quals ho he fet. Crec que em entrat en una era que podríem dir del “consum ràpid”. Dóna igual la qualitat del que tenim davant dels nostres ulls, volem informació, servida al instant i actualitzada minut a minut. I el que hem llegit a les 20.30 a les 20.55 ja s’ha quedat obsolet. Vivim pendents d’aquest flux d’informació en constant actualització que pot arribar al sense sentit. Perquè no imposem una mica de seny a tot plegat? Potser ens cal relaxar-nos una mica.

Sumat al consum ràpid d’informació vivim en l’era de l’abundància. Vaig arribar a l’absurd de subscriure’m via RSS a no sé quants blogs que mai llegia. Blogs, Twitts, actualitzacions del Facebook… És l’ésser humà capaç d’assimilar tanta informació? Jo no.

M’he saturat. He arribat a la conclusió que vull dedicar el meu temps a altres coses. I això passa per reduir, poc a poc, les hores que dedico a Internet. El primer que he fet és borrar-me de twitter i desinstal·lar el lector de RSS. Ara no seguiré les actualitzacions en directe dels blogs sinó un cop per setmana. Evidentment també dedicaré menys temps a actualitzar aquest blog. Tot plegat per tenir més temps per llegir o simplement relaxar-me veient una bona pel·lícula. Serà positiu aquest canvi? El temps ho dirà.

Per suposat que poden haver moltes solucions per evitar la saturació d’informació. Jo no opto per la desconnexió d’Internet sinó per un ús més racional, que em permeti tenir temps per altres coses fora de la vida digital. I vosaltres, teniu la sensació de passar massa temps connectats a la xarxa?

Havia de passar. Reagrupament fa aigües. Ho vaig dir el passat 3 d’octubre, des del Palau de Congressos de Catalunya, el dia que si celebrava l’Assemblea General de Reagrupament. Feia una valoració de la jornada i pronosticava un futur negre a la formació electoral si no marcaven clarament les línies polítiques del partit:

No acabo de veure aquesta manca de definició política. No voldria comparar en cap cas Reagrupament amb Ciutadans, però m’agradaria recordar que C’s es va presentar com un partit transversal, sense ideologia, ni de dretes ni d’esquerres. Al cap de dos  anys, van acabar tots barallats i van haver de definir-se com de centre-esquerra. Després Albert Rivera pactà amb Libertas (extrema-dreta) per anar junts a les Europees, i això va provocar que molts estripessin el carnet a molts militants. No és pot ser un dia d’esquerres, l’altra de centre i l’altra d’extrema-dreta. Si no es defineix ideològicament Reagrupament, poc acabar molt malament.

No sabem què ha passat, però malgrat ara ens diguin que tot ha estat un malentès, no m’ho crec. Un membre de la directiva de Reagrupament a qui tinc un profund respecte escrivia ahir a la nit al seu blog: “Quico, ja he baixat del núvol… ha estat bonic mentre ha durat…”. Malament doncs si tot s’acaba aquí. Com diu una molt bona amiga, en referència a la situació política del país “em recorda al cataclisme de l’Imperi Romà o una Itàlia enmig del caos“.

El 27 de gener de 2005 s’enfonsava el túnel de maniobres, en construcció, de l’ampliació de la L5 al seu pas pel barri del Carmel de Barcelona. Ja fa cinc anys. Tothom recorda aquelles imatges. Jo recordo el dolor de les famílies que ho van perdre tot. El que passà al Carmel fou una autèntica vergonya nacional. Ningú dimití. Els responsables polítics d’aquella època ocupen encara el mateixos càrrecs que fa cinc anys. Una xifra que parla per ella mateixa: més de 1000 persones van haver de ser desallotjades en diverses ocasions. Hi hagué una total descoordinació. L’Ajuntament i la Generalitat enganyaren als veïns. Famílies destrossades i records de tota una vida perduts en segons. Mai ningú podrà reparar el dolor que causà aquell terrible incident provocat per una cadena d’errors polítics i tècnics del qual ningú se’n va fer responsable.

El reportatge que elaborà el programa 30 Minuts de TV3 és molt dur.

El Partit Popular recupera el fantasma de la immigració ara que els mitjans de comunicació i la classe política es debat al voltant de si és legal prohibir l’empadronament dels ciutadans nouvinguts no documentats. La dirigent popular Alícia Sánchez Camacho, en unes declaracions recollides per la premsa, assegura que “El padrón no puede ser la puerta de entrada de la inmigración ilegal. Es la punta del iceberg. En Catalunya y España no cabemos todos“. Ha començat la campanya electoral.

Quina és la proposta del PP pel que fa a la immigració? Rescatar el contracte d’integració amb el que Mariano Rajoy intentà guanyar vots a les darrers eleccions generals. Al respecte és interessant llegir l’opinió de Salomé García. Em quedo amb el darrer paràgraf.

El PP se ha quitado la careta. Ha dudado una semana, pero al final se ha lanzado sin complejos a por los votos de la xenofobia. Contra el inmigrante se vive mejor, han concluido los estrategas conservadores, conscientes de que su electorado -especialmente el de Catalunya, donde más próximas están las elecciones- compra mejor la tesis del ultra Anglada (Plataforma per Catalunya) que otras más respetuosas con los derechos humanos y la Constitución española que los protege.

Si, como apuntaron en su día, consiste en comprometerse a asumir las costumbres que ellos consideran más dignas de protección en nuestra sociedad  (el servilismo a la Iglesia católica y la imposición de su concepción de la moral, la negación de la pluralidad cultural y lingüística del Estado, la defensa de los intereses de los poderosos, etc) entonces que me consideren inmigrante ilegal. Yo me negaría a firmar semejante contrato.

El politòleg Carlos Carrasco fa un anàlisi dels motius que ha portat a l’Ajuntament de Vic ha realitzar la proposta polèmica. En Carlos insisteix en quelcom ja dit reiteradament per molts experts: hi ha un problema greu de finançament de les administracions locals, que en comptes d’atacar a l’Estat (autèntic responsable d’aquesta situació) han optat per atacar el més dèbil, l’immigrant, donant-los les culpes de tot.

Deixem de culpar al dèbil i exculpar a un Estat que no ofereix als seus ciutadans els béns i serveis que li pertoquen pel seu nivell del PIB. L’ajuntament de Vic, en lloc de tractar de desfer-se de la seva obligació d’oferir serveis a un col·lectiu, el que hauria de fer és muntar un bon ciri reclamant a l’Estat més finançament per tal de dotar la seva ciutadania dels béns necessaris. I de ciris se’n poden muntar un munt. Des d’objecció fiscal fins a rodes de premsa setmanals, fomentar el debat econòmic o l’exposició d’estudis econòmics sobre la inviabilitat del sistema actual als mitjans de comunicació. Però insisteixo, aquesta inviabilitat cal solucionar-la amb més recursos, no pas reduint beneficiaris.

Como decíamos ayer… Després de quinze dies en stand-by aquest blog es torna a posar en marxa. El dia de Reis l’ordinador de casa (des d’on escric aquest blog) va patir un desgraciat accident. Fins ahir no el vaig poder tornar a posar en marxa. No obstant, pel camí he perdut centenars de correus electrònics, anotacions marcades com a interessants al lector de feeds (Feedreader), enllaços desats al bookmarks de Firefox i tota la feina que havia fet durant les vacances de nadal.

Recuperació d’arxius. Necessitat de realitzar còpies de seguretat
Durant els darrers dies he intentat recuperar el màxim d’arxius que he pogut a partir de còpies que tenia a l’ordinador portàtil. Però aquesta no ha estat la solució perfecte perquè malauradament no tenia còpies de seguretat recents. Gran error per part meva.

Les còpies de seguretat en DVD ja no em resulten útils perquè la seva capacitat és limitada i hauria d’emprar molts discs cada vegada que volgués fer un backup. A més no és un sistema automàtic (quelcom semblant passaria amb els llapis de memòria USB). L’alternativa al DVD i als pendrive és el Blu-Ray, cada vegada més accessible al públic general. La capacitat d’emmagatzematge és de 50 GB. Amb un sol disc pots tenir tot el teu disc dur intern copiat. Una opció molt útil.

En el món dels backups existeixen solucions més específiques. Una d’elles passa per disposar d’un disc dur extern el qual únicament se li assigna la funció de realitzar periòdicament còpies exactes de tot el nostre disc dur intern. A més hi ha programes (per exemple els de l’empresa Lacie) que fan la feina per tu, realitzant a l’instant còpies de tots els nostres documents.

La darrera solució és fer còpies de seguretat al núvol, Internet. Depenen de les nostres exigències al respecte trobem una gamma molt àmplia de productes. Si el que cerqueu és una solució professional a l’abast de totes les butxaques JungleDisk (descobert gràcies a @perequintana) és el que necessiteu. També existeixen solucions gratuïtes com Wuala o DropBox. Avantatges d’aquest tipus de serveis: a més de realitzar còpies automàtiques dels vostres fitxers podreu accedir-hi a ells des de qualsevol ordinador.

En els propers dies acabaré de perfilar l’estratègia que seguiré a partir d’ara al respecte. Segurament acabi optant per realitzar còpies de seguretat en diversos formats: Blu-Ray, disc dur extern i Internet.

S’ha iniciat una batalla pel control (o restricció, com millor vulgueu) d’Internet. Com a totes les guerres trobem dos bàndols i diversos fronts. El bàndol atacant està format per la indústria cultural (Coalición de Creadores e Industrias de Contenidos, formada per la SGAE, entre d’altres), la indústria editorial (Asociación de Editores de Diarios Españoles) i el Govern Central. A l’altra bàndol, els internautes. A dia d’avui els fronts oberts d’aquesta guerra són diversos. Per una banda, la Coalición de Creadores i el Govern Central amenacen Internet amb l’aprovació de la Llei de l’Economia Sostenible, obrint les portes al tancament de pàgines web. Al segon front, la indústria editorial demana al Govern que prohibeixi enllaçar i citar.

El Govern Central s’ha posicionat clarament al costat de la indústria cultural. Què pretenen? Estrangular Internet per mantenir una indústria que no ha volgut reconvertir-se i adaptar-se als nous temps. Quin és el seu full de ruta? Incloure a l’avantprojecte de  Llei d’Economia Sostenible una disposició final permetent la creació d’un organisme administratiu amb capacitat per adoptar mesures abans d’exclusiva titularitat judicial com ara el tancament de pàgines web. Això passava ara fa tot just un mes (ho vam explicar al blog).

Espontàniament un grup d’internautes va publicar el Manifest en Defensa dels Drets Fonamentals a Internet que va transcendir als mitjans de comunicació i que provocà una reunió d’urgència amb el Ministeri de Cultura, de la que va sortir ben poca cosa. Posteriorment aquest grup d’internautes es reuní amb diferents partits polítics. Pocs semblen haver entès el missatge: volem una Internet lliure que promogui l’accés universal a la cultura i al coneixement, sense restriccions de cap tipus. Ens trobem en l’era digital, una nova era on la cultura i la indústria de masses estan en crisi. “La respuesta no es limitar derechos ni sostener lo obsoleto. Está en crear una sociedad del conocimiento que suceda a la del consumo”, afirma Juan Varela. Què demanem? Ho explica molt bé en Varela:

Reconocer el derecho de cita, enlace y de remezcla connaturales a la cultura digital. Ampliar el acceso a las obras de dominio público y a los contenidos financiados con fondos públicos. Generalizar las licencias libres y flexibles de propiedad intelectual. No extender exageradamente los derechos de autor y simplificar su gestión. Garantizar la copia privada, compensada por el canon digital. Y ampliar el acceso a los contenidos a través de nuevas herramientas eficientes y donde creadores, distribuidores y público puedan reconstruir un consenso –un mercado– beneficioso para todos.

Després d’uns dies sense parlar-ne massa ahir el diari El País publicava una notícia que feia saltar, de nou, totes les senyals d’alarma. El titular era prou explícit: “Las ‘webs’ de descargas se podrán cerrar en un mes con orden judicial“. La notícia ens explica de quina forma es bloquejaran les pàgines webs: “el Govern ja té perfilat el procediment per bloquejar pàgines web que allotgin o facilitin sense permís la descàrrega d’arxius subjectes a drets d’autor com pel lícules, cançons o videojocs. El model permetrà el bloqueig de les pàgines o la retirada de continguts il·lícits per un procediment ràpid -menys d’un mes- a proposta de la Comissió de la Propietat Intel·lectual, però amb autorització judicial prèvia“. Aquí està el nucli dur de la qüestió. Què ha fet el Govern? Segons El País introduir a la normativa presentada al desembre la necessitat d’una autorització judicial prèvia per tal que la Comissió de Propietat Intel·lectual pugui bloquejar una pàgina. “Realment no estem davant un tancament judicial o davant un procés ràpid davant el jutjat”, afirma David Maeztu, “sinó que simplement se sotmetrà al jutge la consideració d’aquests aspectes però la substància jurídica del procediment serà d’ordre administratiu”.

El Mundo recull en la seva edició digital les reaccions a aquesta filtració per part dels promotors del Manifest. Segons Julio Alonso “el Gobierno intenta presentar un procedimiento en el que sí interviene un juez para salvar la comisión de propiedad intelectual y su proyecto de ley”, però considera que no és procedent. Enrique Dans assegura al seu blog que “no hay ningún cambio. Ni uno. Sólo puro maquillaje político“. I afegeix que és “una propuesta absolutamente inaceptable cuando lo que se pedía era la retirada de la disposición final: no solo no se retira de una ley en la que no pinta absolutamente nada, sino que se mantiene exactamente igual que estaba, sin tocar ni una coma“.

A la indústria cultural sempre li ha molestat la participació dels jutges en els processos que ja han tingut lloc contra pàgines webs, els quals han estat en la seva majoria guanyats pels internautes. “Ara el que pretenen és aconseguir per la via administrativa el que els jutges no estan concedint per la via judicial i la proposta del Govern demostra aquest fet”. És el que opina David Maeztu. Per la indústria cultural, amb la col·laboració del Govern, el que importa és que el jutge no si fiqui en les interpretacions jurídiques d’una de les parts.

Aquest dimarts la ministra González-Sinde va assegurar que el combat de l’anomenada ‘pirateria’ a la xarxa serà “sens dubte” un dels que estarà en l’agenda de la presidència espanyola de la UE perquè, en la seva opinió, “serà bo reflexionar sobre aquesta doctrina comú”. Ens podem témer el pitjor.

I el segon front obert en aquesta batalla pel control (o restricció) d’Internet el trobem, des de fa unes hores, a la indústria editorial i dels mitjans de comunicació. Segons es fa ressò El Confidencial, des d’un dels principals diaris espanyols s’adverteix que “debe protegerse la propiedad intelectual de los creadores de la información frente a los meros agregadores de noticias en Internet. Y queremos que el Gobierno afronte el problema por la vía legislativa”. Prohibir enllaçar i citar notícies als blogs, per exemple. Perquè segons els editors de premsa els agregadors de notícies o Google News “se limitan a agregar sus informaciones sin pasar por caja y se aprovechan de los contenidos de la prensa”.

Jose F. Alcántara, autor del llibre “La sociedad de control” vaticina a la contraportada que “En los próximos años se tomarán decisiones que determinaran el rumbo de la futura sociedad digital. Si queremos que ésta sea una sociedad libre, tendremos que estar en alerta y actuar para evitar la instauración de una sociedad de control”. “Muchas de las leyes concebidas para controlar la sociedad digital ya están en vigor, y hay otras en camino que también serán aprobadas si la sociedad no expresa un enérgico y explícito rechazo de las mismas. La sociedad digital ha traído aires liberadores nunca antes conocidos, pero un mal uso de las nuevas tecnológias podría degenerar en una distopía que debemos evitar a toda costa: la sociedad de control”. Està escrit a l’octubre de 2008. Estem anant cap a la societat de control?

1. Manuals de base

• GARCÍA DE CORTÁZAR, J.A.; SESMA, J.A. Historia de la Edad Media, una síntesis interpretativa. Alianza Universidad, 1997.
• LADERO QUESADA, M.A. La Edad Media. Vicens Vives, Historia Universal, v2, 1995.

2. Obres generals de l’Alta Edat Mitjana

• BROWN, P. El mundo en la Antigüedad tardía. De Marco Aurelio a Mahoma. Taurus, 1991.
• CAMERON, A. El mundo Mediterráneo en la antigüedad tardía (395-600). Crítica, 1998.
• JONES, A.H.M. The Late Roman Empire 284-602 AD. A Social, Economic and Administrative Survey. Oxford, 1964.
• ARCE, J. Bárbaros y romanos en Hispania 400-507 AD. Marcial Pons Historia, 2005.
• THOMPSON, E.A. Los godos en España. Alianza ed, 1971.
• ISLA, A. La Europa de los carolingios. Ed. Síntesis, 1993.
• DOEHAERD, R. El feudalismo. Ariel, 1974.
• BLOCH, M. La societé féodale. (hi ha traducció al castellà d’Akal), 1939.
• GANSHOF, F.L. El feudalismo. Ariel, 1974.
• CONTAMINE, BOMPAIRE i altres. La economía medieval. Akal.
• BOUTRUCHE, R. Señorío y Feudalismo. 2 vols. Ed. Siglo XXI, 1976-1979.
• PAUL, J. La Iglesia y la cultura en Occidente. 2 vols. Ed. Labor.
• BROWN, P. El primer milenio de la cristiandad occidental. Crítica, 1997.
• GOODY, J. 1986. La evolución de la familia y del matrimonio en Europa. Herder, 1986.
• MOORE, R. La primera revolucion europea. Crítica, 2002.
• CAHEN, C. El Islam. Vol 1. Ed. Siglo XXI, Col Historia Universal.
• BARTLETT, R. La formación de Europa. Conquista, civilización y cambio cultural, 950-1350. PUV, 2003.
• GÉNICOT, L. Europa en el siglo XIII. Ed Labor.
• FACI, J. Introducción al mundo bizantino. Ed. Síntesis, 1996.

3. Obres generals de la Baixa Edat Mitjana

• BOIS, G. La gran depresión medieval: siglos XIV-XV. València, 2001.
• SEIBT-EBERHARD (eds). Europa 1400. La crisis de la baja edad media. Crítica, Barcelona.
• GUENÉE, B. Occidente durante los siglos XIV y XV. Los Estados. Ed. Labor
• HEERS, J. Occidente durante los siglos XIV y XV. Aspectos económicos y sociales, ed. Lab.
• ROMANO-TENENTI. Los fundamentos del mundo moderno. Madrid.
• POUNDS, N, J. G. Historia económica de la Europa Medieval, Ed. Crítica
• CONTAMINE, BOMPAIRE I ALTRES. La economía medieval. Akal. Madrid.
• KRIEDTE, P. Feudalismo tardío y capital mercantil. Crítica. Barcelona.
• CONTAMINE, PH. La Guerra de los Cien Años. Barcelona.
• ALLMAND, CH. La Guerra de los Cien Años. Crítica. Barcelona.
• HILTON, R. Siervos liberados. Los movimientos campesinos medievales y el levantamiento inglés de 1381. Madrid, 1983.
• HILTON, R. Conflicto de clases y crisis del feudalismo, ed. Crítica.
• FOURQUIN, G. Los levantamientos populares en la edad media. Madrid, 1976.
• MOLLAT, M. Uñas azules, Jacques y Ciompi. Las revoluciones en Europa en los siglos XIV y XV. Madrid. ÁLVAREZ PALENZUELA. El Cisma de Occidente. Madrid.

4. Temes i monografies

• HODGES, R; WHITEHOUSE, D. Mohammed, Charlemagne and the Origins of Europe. Cornell University Press, 1983.
• BARCELÓ, M. i altres. Arqueologia medieval. En las afueras del Medievalismo. Crítica, 1988.
• BARCELÓ, M. “Crear, disciplinar y dirigir el desorden. La renta feudal y el cotnrol del proceso de trabajo campesino: una propuesta sobre su articulación” a Taller d’història, 6: 61-72.
• BONNASSIE, P i altres. Estructuras feudales y feudalismo en el mundo Mediterráneo. Critica, 1984.
• TOUBERT, P. Castillos, señores y campesinos en la Italia medieval. Crítica, 1990.
• LACOSTE, Y. El nacimiento del tercer mundo: Ibn Jaldún. Península, 1971.
• GUICHARD, P. Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad islamica en occidente. Universidad de Granada, 1995.

5. Bibliografia instrumental

• ALVAREZ-RIVERO. Cronología histórica universal por países, Madrid.
• BONNASSIE, P. Vocabulario básico de la historia medieval. Ed Crítica.
• KINDER-HILGEMANN. Atlas Histórico Mundial. Ed. Istmo, 2 vols.
• MACKAY-DITCHBURN (eds). Atlas de Europa Medieval, ed. Cátedra.
• LOZANO-MITRE. Análisis y comentarios de textos históricos. Edades Antiguo y Media. Ed. Alhambra.

Veure: Història Mitjana

Església, pensament i cultura. El Cisma d’Occident: el papat d’Avinyó i el concili de Constança. La secularització de la teoria política: les monarquies autoritàries i les transformacions de l’estat. L’humanisme i el renaixement. La regeneració de l’ordre feudal.
La crisi de l’Església coincideix amb el moment més dur de la crisi econòmica i social de la Baixa Edat Mitjana a Europa. Al 1294 es produeix la renúncia voluntària del Papa Celestí V pocs mesos després del seu nomenament. El seu successor fou Bonifaci VIII, un personatge convençut de les prerrogatives papals. És un Papa gregorià que considera que el poder espiritual s’ha de situar per sobre del temporal. Una de les primeres accions del seu pontificat va ser la publicació de la butlla Clericis laics (els clergues laics). Era un atac velat a Felip IV de França. El Papa critica a aquells que es quedaven amb els tributs que pertanyien a l’Església, com el cas dels delmes. Felip IV ho feia ja que considerava que l’Estat era el més important. Es reprodueix la disputa dels poders universals de temps passats.

Cap al 1300 el conflicte rebrota. Un conseller reial francès acusa el bisbe de Poitiers de traïció, ja que suposadament mantenia contactes amb els anglesos (és el pròleg a la Guerra dels Cent Anys). El bisbe va ser empresonat. El Papa va reaccionar i va redactar la butlla Unam Sanctam. En un moment en què les monarquies estan en auge, reforça la idea de l’hegemonia papal, cosa que era anacrònica. (“les criatures només es poden salvar si es sotmeten a l’autoritat del Papa“). La reacció de Felip IV va ser furiosa. Va intentar desacreditar al Papa, però no ho va aconseguir. Llavors va preparar una emboscada i va capturar al Pontífex, que moriria en captivitat poc després.

El nou Papa serà Benet XI, però morirà en estranyes circumstàncies en menys d’un any. Llavors serà elegit Climent V (1304), d’origen gascó. És un triomf de la concepció monàrquica ja que aquest Papa es sotmet al rei de França, instigador de la seva elecció. El Papa abandona Roma i després d’un llarg periple s’instal·la a Avinyó. Les raons oficials de la marxa de Roma són la inseguretat de la ciutat i l’hostilitat dels patricis romans cap a un Papa no romà.

Palau papal d'Avinyó

El Papat d’Avinyó (1309-1378)
En general aquest període es considera com a negatiu per a l’Església, arribant a considerar-se com “la segona captivitat a Babilònia”. No obstant això seria més correcte considerar-la com una època de clarobscurs. Destaca positivament l’eficaç administració i organització del Papat. L’historiador Yves Renouard l’ha qualificat com “la transformació de l’Església en una Monarquia Pontifícia”. La idea teocràtica del Papat no s’abandona mai del tot. Com a fets negatius es consideren el retrocés de la institució pontifícia com a autoritat moral. El Papat perd prestigi i credibilitat. També s’ha criticat molt la pompa de la Cort Papal.

Durant aquest període els Papes eren francesos i per tant favorables a França. La Cúria Papal també era afrancesada (de 134 cardenals, 111 eren francesos). Malgrat els aspectes negatius, ja no es considera el Papat d’Avinyó com un model de corrupció i mundanitat. Tanmateix, el nepotisme va ser àmpliament practicat. Un fet destacat d’aquest període va ser la dissolució de l’Orde del Temple el 1311 per part del papa Climent V a instàncies de Felip IV de França. També destaca la condemna oficial de la doctrina franciscana de la pobresa de Crist i els apòstols per part del successor de Climent V, el Papa Joan XXII.

Dos aspectes que caldria tenir en compte sobre aquest període són les relacions exteriors del Papat i la importància de l’aparell administratiu. La seu pontifícia d’Avinyó va ser un recurs dels Papes que va demostrar la supeditació del Papat a la monarquia francesa. Representa el triomf de la monarquia feudal davant del Papat. Avinyó era una residència transitòria. Per això el 1377 el papa Gregori XI va tornar a Roma. No obstant això la Cúria es va dividir respecte a aquesta opció entre italians i francesos. Els cardenals francesos, al seu torn, també estaven dividits. Poc després, Gregori XI mor.

Urbà VI serà el substitut. Era un Papa molt autoritari i alhora incompetent. Davant d’aquest fet, els cardenals francesos al·leguen irregularitats en la seva elecció i per tant la consideren no vàlida. Trien un nou Papa, Climent VII, que retorna a Avinyó. En aquest moment s’inicia el Cisma d’Occident, ja que Urbà VI no havia renunciat al seu càrrec.

El Cisma d’Occident (1378-1417)
En produir-se el Cisma les monarquies feudals es van dividir segons el seu posicionament. Els partidaris de Roma eren: tota l’Europa Oriental, Anglaterra, Portugal i el Centre i Nord d’Itàlia. Els partidaris d’Avinyó eren: els Regnes Peninsulars, Àustria, el Regne de les Dues Sicílies, França, Irlanda i Escòcia. Aquests posicionaments no van ser senzills i els països van dubtar molt abans de pronunciar-se. El Cisma va ser un trauma per a la societat. Els dos Papes van excomunicar als seus enemics de manera que tothom estava excomunicat. La gent vivia amb el dubte de si donaven suport al Papa veritable, o per contra realment eren excomunicats. Davant aquesta situació tan difícil, els teòlegs de la Universitat de París van proposar tres vies per solucionar el Cisma, un cop es va rebutjar recórrer a la força (via factis):

• Via Cessionis (Via de la cessió): els dos Papes havien de renunciar i es escolliria a un tercer. Tots dos papes es van negar.
• Via Compromissi (Via del compromís): s’havien d’iniciar converses i negociacions per trobar una sortida pactada. No va funcionar.
• Via Conciliaris (Via del Concili): s’havia d’escollir un Papa únic a través d’un concili. Aquesta opció ja havia estat defensada anteriorment per personatges com Marsili de Pàdua i Guillem d’Occam.

L’opció que finalment va triomfar va ser la via del concili. Es posava a debat qui tenia la supremacia, el Papa o el Concili. El 1409 es va celebrar el Concili de Pisa, amb la teoria que el Concili era superior al Papa. El Concili, amb aquest poder, destitueix els dos Papes i tria a Alexandre V, que serà succeït per Joan XXIII. No obstant això, cap dels dos pontífexs destituïts, Gregori XII i Benet XIII, renuncia al seu càrrec, pel que s’estableix l‘Església Tricèfal. Davant aquesta situació, l’emperador Segimon I va proposar un nou concili. El 1414 s’inicia el Concili de Constança. Gregori XII, Papa de Roma, renúncia voluntàriament. Joan XXIII és destituït pel mateix concili que l’havia escollit. Benet XIII es nega a renunciar. L’Emperador inicia llavors una intensa activitat diplomàtica per tal que cap Estat donés suport a Benet XIII. Ho aconsegueix i aquest Papa es retira al seu castell de Peníscola, on morirà sol i abandonat per tothom. És el famós Papa Luna.

Finalment el 1417 es tria un nou Papa, Martí V. Acaba així el Cisma d’Occident. S’estableix definitivament la superioritat del Concili davant del Papa. En el Concili de Constança van participar, a més del col·legi cardenalici, representants de les monarquies feudals. Aquest fet revela la voluntat general que existia per a un acord.

L’impacte del Cisma a la societat
La crisi de la Baixa Edat Mitjana va afectar també a la població religiosa. Les parròquies van disminuir en nombre. L’autoritat papal era l’única reconeguda pels ordes religiosos, ja que no depenien de les autoritats eclesiàstiques dels diferents territoris on estaven establertes. Per aquest motiu es produïen tensions entre les ordres monàstiques i els bisbes, ja que aquelles no havien de pagar els drets episcopals. Quan es produeix el Cisma els ordes no saben a què Papa donar suport. Aquesta situació els porta a un desencant moral. Els ordes més antics van demanar un moviment de renovació de l’Església. Des dels franciscans van sorgir els espirituals, que predicaven la pobresa absoluta. Van ser condemnats. També es van fundar nouss ordes, com els jerònims a la Península Ibèrica. La seva casa més important era el monestir de Guadalupe. Moltes parròquies van quedar desateses o en mans de suplents, i es va denunciar la manca de preparació dels capellans. En aquesta època assistim també a una florida de les confraries. Estaven a mig camí de l’organització religiosa i el caràcter laic. Integraven a molta gent ja que oferien la possibilitat d’ajuda mútua. Les confraries supleixen l’Església en les tasques que aquesta desocupada.

Una altra conseqüència de la crisi religiosa va ser l’agressivitat sobre les minories religioses. La persecució més important va ser la dels jueus. Se’ls va obligar a portar un distintiu. Es van produir expulsions massives. Les primeres van ser a Anglaterra, França, Europa central … A la Península Ibèrica la intolerància va ser creixent fins que va culminar el 1492. Els jueus expulsats es van traslladar en la seva majoria a Europa de l’Est.

La crítica filosòfica-teològica a l’Església
A part de les propostes de reforma de l’Església des dels ordes religiosos hi va haver altres propostes més heterodoxes que van ser perseguides. Alguns moviments no eren nous i l’Església ja s’havia dedicat a perseguir-los. Eren moviments intermitents perquè rebroten en moments de crisi.

• Un d’aquests moviments va ser el Valdisme (del seu fundador, Pierre Valdo). Actuava sobretot a Provença i el nord d’Itàlia. Entre els franciscans es va iniciar el moviment dels espirituals, impulsat per Ubertino da Casale. També afloraran en aquesta època algunes restes de catarisme. Serà relativament fàcil de detectar, ja que tenia una organització molt ben definida.
• Un moviment nou serà el dels apostòlics, fundat per Gerard Segarelli. Predicaven la pobresa i portaven a terme fins i tot accions violentes. Però qui va portar aquesta doctrina al seu extrem va ser el deixeble de Segarelli, Dulcino, i els seus seguidors, els dulcinianos, que van protagonitzar les accions més violentes.
• Un altre nou moviment va ser el dels Germans del Lliure Esperit. S’organitzaven en cèl·lules autònomes, gairebé sense contacte entre elles. Per això serà difícil de perseguir.

Malgrat aquests moviments considerats herètics, els moviments més importants i que millor es poden estudiar són els que constitueixen la crítica filosòfica-teològica a l’Església. Des d’inicis del segle XIV s’actualitza la idea imperial a teoria política, el dret natural de les monarquies, com a garantia de pau i equilibri. Els humanistes recullen aquestes idees i les exposen en les seves obres. Destaquen diversos autors.

Dante Alighieri (1265), en la seva obra De monarchia (1310), sintetitza l’aspiració a una unitat política (davant la fragmentació italiana) ia establir unes relacions equilibrades entre l’Estat i l’Església. En aquesta obra destaquen tres principis:

• La necessitat del poder monàrquic com a garant de l’equilibri.
• Defensa la idea d’Imperi.
• Independència de l’emperador respecte al Papa; dos poders independents, un per la terra i un altre per a la vida eterna. Les relacions havien de basar-se en el respecte, no en la subordinació.

Al  1329 el llibre serà cremat.

Marsili de Pàdua (1280) recollirà les idees de Dante. En la seva obra Defensor Pacis formula nítidament la separació Església-Estat a favor d’aquest. Els seus arguments, clarament humanistes, són contundents: l’Església s’ha de subordinar a l’Estat ja que aquest és l’organisme encarregat d’assegurar les necessitats materials de l’home. L’autor s’inspirava en un model: l’emperador alemany. Marsilio serà declarat heretge i es refugiarà a la Cort Imperial.

Guillem d’Occam (1290-1348) va recollir en part les propostes anteriors, i va afegir a la seva crítica la denúncia de les riqueses del Papat. A més, va negar que tingués poder temporal. L’important, deia, eren les obres i la fe. Serà declarat heretge i es refugiarà a la Cort Imperial.

Tot i aquests potents moviments de crítica la teocràcia pontifícia continuava tenint adeptes i defensors convençuts. Agostino Trioufo considerava que Déu atorgava el poder el Papa i l’Emperador havia de limitar-se a defensar-lo. El portuguès Álvaro Pelayo insistia en el caràcter sobrenatural de l’Església. D’altres, com Rodrigo Sánchez de Arévalo o Juan de Torquemada, anaven en la mateixa direcció. Tanmateix els fonaments de la teocràcia pontifícia comencen a ser discutits per filòsofs i teòlegs, als quals se sumaran humanistes com Lorenzo Valla, que va demostrar que la Donació de Constantí dels Estats Pontificis era falsa, cosa que representava un cop dur a la vessant polític de la Ciutat de Déu de Sant Agustí.

El moviment crític va tenir, en alguns casos, profundes repercussions socials. Alguns autors van inspirar revoltes de gran transcendència, com ara John Wycliffe. Va néixer en el si d’una família de la baixa noblesa entre 1324-30 i va morir el 1384. Es va formar i va exercir el seu magisteri a Oxford. La seva obra està marcada per dos esdeveniments polítics: la Guerra dels Cent Anys i el Papat d’Avinyó. La francofília del Papat d’Avinyó va suposar l’oposició anglesa, però l‘obra de Wycliffe va molt més enllà:

• Distinció entre jerarquia i església militant (els fidels). Critica a la jerarquia i la riquesa de l’Església. Els fidels estan predestinats a ser els destinataris de les promeses de Jesucrist.
• Critica la figura del Papa, ja que no practica la caritat ni la paciència, com va fer Crist. A més, cal contrastar les seves afirmacions amb el contingut de la Bíblia, que tothom hauria de conèixer.
• La jerarquia de l’Església ha de facilitar als fidels el coneixement de la Bíblia a través de traduccions, perquè sigui accessible.
• L’ordre sacerdotal no confereix el sacerdot cap poder especial, està al servei dels fidels per administrar els sagraments i difondre les Escriptures.

Una de les obres més rellevants de contingut polític de J. Wycliffe és De civili domini, on distingeix entre la sobirania (el dominium) que representa Déu, i la potestat referida a poder administratiu que Déu atorga directament a les autoritats civils (no a través del Papa). Per tant, el Papa no pot aspirar a un domini temporal universal (segueix la línia de secularització de Marsili de Pàdua i Guillem d’Occam). Segons Wycliff, l’autoritat civil pot desposseir dels seus beneficis als eclesiàstics si no obren bé (aquest pensament inspira la revolta anglesa de 1381). L’excomunió no es pot defensar i, per tant, no es pot practicar.

Totes aquestes idees de Wycliffe van ser rebutjades en 45 punts en el Concili de Constança. Les seves idees, però, van tenir una gran difusió: en els reformadors (sobretot en el anglicanisme), en les masses populars (John Ball), i fora del país, en especial a la nova universitat de Praga. Va ser la base filosòfica de Jan Hus i el moviment hussita.

Jan Hus cremat a la foguera, 1415

El moviment hussita
A la Baixa Edat Mitjana la regió de Bohèmia explotava intensivament les seves mines de plata, el que provocava una gran prosperitat econòmica. Però l’Església era propietària d’una tercera part de les terres. No obstant això el baix clergat era molt actiu i molt crític amb les reivindicacions que després seran recollides pels reformadors. La noblesa també estava molt dividida: l’alta estava molt germanitzada i la baixa molt identificada amb un naixent sentiment txec. També la població, tant urbana com rural, estava molt polaritzada. Hi havia una gran separació entre rics i pobres. D’aquests la meitat es podien considerar indigents de manera que eren un factor potencialment disposat a la revolta. A tot això cal afegir la llavor de la crítica i el desig de reformar l’Església.

Jan Hus es va formar a la Universitat de Praga, on va viure de prop la pugna entre germanisme i “nacionalisme” txec. Allà va conèixer i difondre l’obra de J. Wycliff. La condemna de l’obra de l’anglès va encendre els sentiments dels partidaris del moviment reformista. Es va iniciar llavors una forta tensió entre Hus i els seus deixebles amb la monarquia, l’alta jerarquia eclesiàstica i els sectors progermans de la universitat. En l’obra de Hus,el Concili de Constança va seleccionar 50 sentències que va considerar herètiques. Hus va ser detingut però al no retractar-se dels seus principis va ser condemnat a la foguera on va morir el maig de 1415. Poc després li va seguir el seu deixeble Jeroni de Praga. La mort de Hus va tenir unes repercussions socials extraordinàries. Va esclatar una revolta molt violenta, explosiva inicialment, i molt confusa. Es destaquen tres fases:

• 1415-1419: La reacció a l’execució de Hus adquireix una dimensió “nacionalista”. En l’acció més important de les masses populars, Johannes Zeliv dirigeix un violent assalt a la municipalitat de Praga.
• 1419-1421: És el moment de l’autèntic esclat del moviment hussita (reformador i “nacionalista”), però no és homogeni. La baixa noblesa i la burgesia urbana constituïen l’ala moderada del moviment, anomenat utraque. Els sectors populars més radicals, dóna caràcter mil·lenarista, constituïen el moviment Tábor (es reunien al mont Tabor). Estaven dirigits per Jan Zizka. Però aquest sector tampoc no era homogeni i es va produir una escissió dels més radicals, que condemnaven qualsevol pràctica litúrgica i defensaven formes de vida comunitària. La seva radicalitat va ser molt difícil d’enquadrar i el mateix Zizca es va encarregar de liquidar-los.
• 1421-1437: Fase militar del moviment hussita. L’Emperador havia respost a la revolta, i va organitzar fins a cinc creuades, totes rebutjades pels txecs. A més des Bohèmia es van realitzar incursions a zones de l’Imperi (Silèsia, Saxònia, Turíngia). Davant la situació extrema, catòlics i utraque es van unir i van derrotar als Tabor amb el que va finalitzar la revolta hussita.

Veure: Història Mitjana